En Patufet

Hi havia una vegada, un nen tan petit, tan petit que cabia al palmell d’una mà. Els seus pares li van posar de nom Patufet.

Un dia, la seva mare preparava el dinar i li faltava una mica de safrà per abocar a l’arròs. En Patufet, tot content, es va oferir per anar ell mateix a la botiga i, tot i que a la seva mare li feia una certa angúnia, per por que el trepitgessin, en Patufet li va dir:

– Tranquil·la, mare. Hi aniré cantant i així ningú em trepitjarà.

I així ho va fer. La mare li va donar un dineret i un cop al carrer, en Patufet va cantar ben fort perquè tothom el sentís:

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret.
Patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Quan va arribar a la botiga i va demanar una paperina de safrà, el botiguer no se’n sabia avenir d’on venia aquella veu i en Patufet va haver de cridar ben fort perquè el sentís.
– Sóc aquí, darrere el dineret i vull una paperina de safrà!
Un cop el botiguer va veure d’on sortia aquella veu, li va donar la paperina de safrà i el Patufet va marxar tot content i cantant la cançó:

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret.
Patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Un altre dia, la mare del Patufet havia de portar el dinar al seu pare, però estava tan enfeinada que se li feia tard. En Patufet es va oferir novament a portar-li ell, el dinar al seu pare, i hi va insistir i suplicar tant que la mare no s’hi va poder negar.

Així doncs, en Patufet va agafar el cistell amb el dinar i tot content va anar cap al bosc on treballava el seu pare, que era llenyataire i, perquè tothom el sentís, va començar a cantar la cançó:

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret.
Patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
De cop i volta, va començar a ploure i en Patufet, per no mullar-se, va córrer a aixoplugar-se sota una col que hi havia al costat del camí.

Per allà passava un bou que tenia molta gana i veient aquella col tan esplendorosa no va dubtar ni un moment a menjar-se-la d’una mossegada i amb ella el pobre Patufet que hi estava amagat.

A l’hora de dinar, la seva mare, en veure que en Patufet no tornava, es va començar a amoïnar i quan el pare va tornar de la feina i va dir que no havia vist en Patufet, van sortir corrents tots dos a buscar-lo al camí del bosc.

– Patufet, on ets?
Al cap d’una estona de cridar van sentir una veu que venia de lluny i que deia:
– Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou.
Els pares van veure que aquella veu era la d’en Patufet i que venia de dins de la panxa del bou.

Aleshores van agafar un bon feix de blat i van començar a atipar el bou afamat. Al cap d’una bona estona, el bou estava tan tip, tan tip, que va fer un pet ben fort, i de tan fort, en va sortir en Patufet que tot content va poder marxar a casa amb els seus pares i cantant la cançó.

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret.
Patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos.

Adaptació d’un conte tradicional català
Autor de l’adaptació: CNL de Barcelona-Delegació de l’Eixample