Salta al contingut principal

El Conill a la Lluna

conill a la lluna

Fa centenars d’anys, el déu Quetzalcóatl va decidir baixar a la Terra i viatjar per tot el món. Tot i això, tenia l’aparença d’una serp adornada amb plomes de color verd i daurat, així que perquè no el reconeguessin, va adoptar forma humana i va emprendre el camí.

Va escalar altes muntanyes, va travessar acabalats rius i va caminar per molts boscos sense descans. Al final de la jornada, va sentir que les forces ja no l’acompanyaven. Havia caminat tant que, en arribar la nit, va decidir que era hora de prendre un descans per recobrar l’energia. Feliç per tot el que havia vist, es va asseure sobre una roca en una clariana del bosc, disposat a gaudir de la tranquil·litat i la pau que es respirava en aquest espai natural.

Era una nit preciosa d’estiu. Les estrelles titil·laven al cel com si fos un enorme mantell de diamants i, al seu costat, una enorme lluna vigilava tot des de dalt. El déu va pensar que era la imatge més bella que havia vist a la seva vida.

Al cap d’una estona es va adonar que, al seu costat, hi havia un conill que el mirava mastegant alguna cosa.

– Què menges, conillet?, li va preguntar.

– Una mica d’herba fresca. Si vols pots tastar-la, li va dir el conill.

– T’ho agraeixo molt, però els humans no mengem herba, li va respondre el déu.

– Però llavors què menjaràs? Se’t veu cansat i afamat, va insistir el conill.

– Tens raó. Si no trobo res a menjar, moriré de gana, va sentenciar.

Aquest comentari va fer que el conill se sentís molt malament. No podia consentir que això passés! Es va quedar pensatiu i en un acte de generositat es va oferir al déu.

– Només soc un petit conill, però si vols et puc servir d’aliment. Menja’m a mi i així podràs sobreviure.

El déu es va commoure per la bondat i la tendresa d’aquell animalet. Li oferia la seva vida per salvar-lo.

– M’emocionen profundament les teves paraules, li va dir mentre li acariciava el cap– A partir d’avui sempre seràs recordat. T’ho mereixes pel teu noble gest.

Aleshores, el va agafar als braços i el va aixecar tan alt que la seva figura va quedar estampada a la superfície de la lluna. Després, amb molt de compte, el va baixar fins a terra i el conill va poder contemplar amb sorpresa la seva pròpia imatge brillant a la lluna.

– Passaran els segles i arribaran nous homes, però hi estarà sempre el record de la teva generositat.

I així va ser. De fet, encara avui, si la nit està clar i mires la lluna plena amb atenció, descobriràs la silueta del bondadós conill que fa molts segles va voler ajudar el déu Quetzalcóatl.

Comentaris

  • Mireia ha dit:

    No és el mateix un conill que menja conill -que em sembla una aberració per ser un conte infantil- que un conill que menja alguna cosa.

    -Què menges, conillet? -Li va preguntar

    Aquesta és la opció adequada per dir que un conill menja alguna cosa.

    -Què menges conillet? -Li va preguntar

    Aquesta és la opció adequada per dir que algú -en aquest cas el conill- està menjant conill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *