Els nens han treballat amb molta il·lusió per construir la seva carrossa de Carnestoltes, però just abans de la desfilada es troben amb dos grans problemes.

Una vegada hi havia un poble petit. Un poble amb cases de pedres, carrers retorçats i molts, molts gats. Els gats hi vivien feliços, de casa en casa durant el dia, de teulada en teulada durant la nit.
La convivència entre les persones i els gats era perfecta. Els humans els deixaven campar al seu aire per les seves cases, els acariciaven el llom, i els donaven menjar. A canvi, els felins perseguien els ratolins que intentaven envair les cases i els regalaven la seva companyia les tardes de pluja. I no hi havia queixes …
Fins que va arribar l’Epi. Al principi, aquest gat de pelatge blanc i llargs bigotis va fer exactament el mateix que la resta: rondar per les teulades, perseguir ratolins i deixar-se acariciar les tardes de pluja.
Però aviat, l’Epi es va avorrir de fer sempre el mateix, que la vida felina en aquell poble de pedra es limités a aquella rutina i va deixar de sortir a caçar ratolins. Es passava les nits mirant a la lluna.
– Et quedaràs ximple de tant mirar– li deien els seus amics.
Però l’Epi no volia escoltar-los. No era la lluna el que el tenia enganxat, sinó aquell aire de màgia que tenien les nits en què la seva llum envaïa tots els racons.
– No veus que no aconseguiràs res? Per més que la miris, la lluna no baixarà a estar amb tu.
Però l’Epi no volia que la lluna baixés a fer-li companyia. En tenia prou amb sentir la dolçor amb què impregnava el cel quan brillava amb tot la seva esplendor.
Perquè encara que ningú semblava entendre-ho, a l’Epi li agradava com el feia sentir aquella lluna rodona i platejada, el que li feia pensar i el que li feia somiar.
– Mira la lluna. És gran, brillant i està tan lluny! No podrem arribar nosaltres allà on és ella? No podrem sortir d’aquí, anar més enllà? – preguntava l’Epi a la seva amiga Noa.
La Noa s’estirava amb elegància i li llançava un grunyit.
– Ai, Epi! Quants ocells tens al cap!
Però l’Epi no tenia ocells al cap sinó somnis, molts i volia complir-los tots.
– Hauríem de viatjar, conèixer altres llocs, perseguir altres animals i altres vides. És que la nostra existència serà només això?
Molt aviat els gats d’aquell poble van deixar de fer-li cas. Fins i tot la seva amiga Noa es va cansar d’escoltar-lo. Potser per això, potser perquè la lluna li va donar la clau, l’Epi va desaparèixer un dia de poble de pedra. Ningú va aconseguir trobar-lo.
– Ha marxat a buscar els seus somnis. Haurà arribat fins a la lluna? – es preguntava amb curiositat la Noa.
Mai més se’n va saber res de l’Epi però, algunes nits de lluna plena, hi ha qui mira cap al cel i pot distingir entre les taques fosques de la lluna uns bigotis allargats.
No tothom ho pot veure; només els somiadors en són capaços. N’ets capaç tu?
Gràcies a Rosa Maria Boeck per corregir aquest conte.
Molt monu!