El Gat somiador

Una vegada hi havia un poble petit. Un poble amb cases de pedres, carrers retorçats i molts, molts gats. Els gats hi vivien feliços, de casa en casa durant el dia, de teulada en teulada durant la nit.

La convivència entre les persones i els gats era perfecta. Els humans els deixaven campar al seu aire per les seves cases, els acariciaven el llom, i els donaven menjar. A canvi, els felins perseguien els ratolins que intentaven envair les cases i els regalaven la seva companyia les tardes de pluja. I no hi havia queixes …

Fins que va arribar l’Epi. Al principi, aquest gat de pelatge blanc i llargs bigotis va fer exactament el mateix que la resta: rondar per les teulades, perseguir ratolins i deixar-se acariciar les tardes de pluja.

Però aviat, l’Epi es va avorrir de fer sempre el mateix, que la vida felina en aquell poble de pedra es limités a aquella rutina i va deixar de sortir a caçar ratolins. Es passava les nits mirant a la lluna.
– Et quedaràs ximple de tant mirar– li deien els seus amics.

Però l’Epi no volia escoltar-los. No era la lluna el que el tenia enganxat, sinó aquell aire de màgia que tenien les nits en què la seva llum envaïa tots els racons.

– No veus que no aconseguiràs res? Per més que la miris, la lluna no baixarà a estar amb tu.

Però l’Epi no volia que la lluna baixés a fer-li companyia. En tenia prou amb sentir la dolçor amb què impregnava el cel quan brillava amb tot la seva esplendor.

Perquè encara que ningú semblava entendre-ho, a l’Epi li agradava com el feia sentir aquella lluna rodona i platejada, el que li feia pensar i el que li feia somiar.

– Mira la lluna. És gran, brillant i està tan lluny! No podrem arribar nosaltres allà on és ella? No podrem sortir d’aquí, anar més enllà? – preguntava l’Epi a la seva amiga Noa.

La Noa s’estirava amb elegància i li llançava un grunyit.

– Ai, Epi! Quants ocells tens al cap!

Però l’Epi no tenia ocells al cap sinó somnis, molts i volia complir-los tots.

– Hauríem de viatjar, conèixer altres llocs, perseguir altres animals i altres vides. És que la nostra existència serà només això?

Molt aviat els gats d’aquell poble van deixar de fer-li cas. Fins i tot la seva amiga Noa es va cansar d’escoltar-lo. Potser per això, potser perquè la lluna li va donar la clau, l’Epi va desaparèixer un dia de poble de pedra. Ningú va aconseguir trobar-lo.

– Ha marxat a buscar els seus somnis. Haurà arribat fins a la lluna? – es preguntava amb curiositat la Noa.

Mai més se’n va saber res de l’Epi però, algunes nits de lluna plena, hi ha qui mira cap al cel i pot distingir entre les taques fosques de la lluna uns bigotis allargats.

No tothom ho pot veure; només els somiadors en són capaços. N’ets capaç tu?

Gràcies a Rosa Maria Boeck per corregir aquest conte.