Salta al contingut principal

La bosseta amb dues monedes d’or

bossa de monedes d'or

Vet aquí que una vegada hi havia una vella i un vell. La vella tenia una gallina i el vell un gall. La gallina ponia ous dues vegades al dia i la vella menjava un munt d’ous, mentre que el vell no en tenia cap. Un dia no va poder aguantar més i li va dir:

– Escolta, vella! Menges un munt d’ous cada dia. Dóna’m uns quants ous, només per calmar la gana!

– Que t’ho has cregut! -Va dir la vella, que era molt garrepa. Si tens ganes de menjar ous, agafa el teu gall i clava-li una pallissa; que jo vaig fer el mateix amb la meva gallina i mira que bé que estic!

El vell, golafre i cruel com era, va fer el que li va aconsellar la vella. Va donar-li una bona pallissa al gall i li va dir que o començava a pondre ous o se n’anava de casa seva. El gall es va escapar de l’avi i va fugir de casa caminant atordit pels camins. Vagant, va trobar una bosseta amb dues monedes d’or. La va agafar amb el seu bec i va tornar a casa del vell. Però pel camí es va trobar una carrossa amb un senyor molt ric i unes senyorasses. El senyor el va mirar atentament, li va veure la bosseta i li va dir al seu criat que l’agafés.

El gall empipat, no es va donar per vençut i va començar a seguir la carrossa, cridant sense parar: – Quiquiriquic, rics senyors! Doneu-me la bosseta amb les dues monedes!
El senyor, enrabiat, quan va arribar a un pou, va dir al seu criat:
– Agafa aquest gall desvergonyit i llença’l al pou!

Dit i fet. Però el gall va començar a beure’s tota l’aigua fins que va buidar el pou sencer i volant cap a fora, va començar a cridar el mateix:

– Quiquiriquic, rics senyors! Doneu-me la bosseta amb les dues monedes!

El senyor es va sorprendre i arribant a casa seva li va dir a una criada que tanqués el gall en un forn ben calent i que posés una llosa a la boca del forn. La criada, que era cruel, va fer el que va dir el seu amo.

Però el gall, que era molt llest, va llançar l’aigua que havia begut, fins que va apagar tot el foc; i també va inundar la cuina de l’harpia. Va sortir il·lès, va anar a veure al senyor ric i va tocar amb el seu bec a la finestra dient:

– Quiquiriquic, rics senyors! Doneu-me la bosseta amb les dues monedes!

El senyor que ja no l’aguantava més, va demanar al seu criat que llencés el gall a la granja entre els animals, pensant que se’l menjaria algun brau furiós i així s’alliberaria de la bèstia. Però el gall es va alegrar moltíssim i va engolir els animals de la granja fins que la seva panxa es va posar enorme. Va tornar a la finestra del senyor, va alçar les seves ales al sol, la casa es va posar fosca i va cridar:

– Quiquiriquic, rics senyors! Doneu-me la bosseta amb les dues monedes!
El senyor el va agafar i el va llençar en uns cofres amb monedes d’or, pensant:
– El deixaré aquí, s’empassarà les monedes, una li quedarà a la gola, s’ennuegarà i morirà.

Dit i fet, però el gall es va sortir amb la seva; va engolir totes les monedes i va deixar els cofres buits. Va sortir i va començar:

– Quiquiriquic, rics senyors! Doneu-me la bosseta amb les dues monedes!

Llavors, en veure totes aquestes bogeries, sense saber què fer, el senyor li va donar la bosseta. El gall la va agafar amb alegria i va marxar deixant tranquil al senyor.

En veure la valentia del gall, totes les aus de la granja van seguir-lo. El senyor mirava com se n’anaven totes les seves aus i deia sospirant:

– Que se’n vagin, si no, pot portar-me mala sort!

El gall anava orgullós amb totes les aus darrere seu, fins que va arribar a casa del vell i va començar a cloquejar davant la porta. En sentir-lo i veure’l, el vell es va alegrar moltíssim: l’elefant semblava un poll al costat d’aquest gall. Li va obrir la porta i el gall li va dir:

– Senyor meu, poseu una manta al mig del corral! Es va sacsejar i va omplir la casa i el pati d’animals i de monedes d’or, que brillaven tant al sol que encegaven. El vell estava tan feliç de veure aquell tresor, que no sabia què més podia fer i besava molt satisfet al seu gall.

En una estona va arribar la vella i en veure la meravella li brillaven els ulls i gairebé li sobresortien de ràbia.

– Vell, va dir-li ella avergonyida, dóna’m unes quantes monedes d’or!

– Posa-t’hi fulles! Què em vas dir, quan et vaig demanar uns quants ous? Ara mata la teva gallina perquè et porti monedes d’or; que jo ho vaig fer al meu gall i mira que m’ha portat.

La vella se’n va anar a casa seva i va intentar matar a cops la seva gallina. Morta d’esglai, la gallina es va escapar i va caminar fins que va trobar una bola que brillava. La va engolir i se’n va tornar a casa. Va començar a cloquejar davant la porta i la vella va sortir corrents feliç i ansiosa. La gallina va entrar, es va posar al llit i després d’unes hores va saltar cloquejant. L’àvia va arribar impacient, però es va quedar muda quan va veure que la gallina li va pondre una bola de cristall. Li va pegar fins que la va matar i així es va quedar pobra, sense res.

El vell, en canvi, era molt ric, tenia unes cases grans i uns jardins bonics. Vivia molt bé. Per pietat, va deixar la vella criar les seves gallines i el gall, el duia a tot arreu, el portava amb collarets i botes d’or i no semblava un gall normal, sinó tot un senyor.


Adaptadora: Catalina Lupu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *