Salta al contingut principal

La Caputxeta Vermella

La Caputxeta vermella es troba el llop al bosc

El conte de la caputxeta vermella és un dels clàssics. D’aquest conte se n’han fet un munt de versions de tota mena, tant per nens com per adults. Qui no voldria viure les aventures de la caputxeta una vegada i una altra?

El conte de La Caputxeta Vermella

Vet aquí una vegada, als afores d’un poble molt petit situat ben amunt de la muntanya, hi vivia la família d’una nena. A la nena li agradava molt posar-se un abric vermell amb caputxa que li havia fet la seva àvia. Encara que no fes gota de fred ella sempre volia posar-se la caputxa. És per això que per aquelles contrades li deien La Caputxeta Vermella.

La Caputxeta era una nena alegre. Com totes les nenes tenia moments per tot, però generalment era riallera i divertida. Cada dimecres acompanyava a la seva mare al mercat a comprar fruites i verdures per casa. Aquell mateix dia abans que es fes fosc, les dues creuaven el bosc per visitar a la seva àvia que estava malalta i portar-li algunes provisions del mercat.

Un dia, en tornar del mercat, la mare de La Caputxeta no es trobava massa bé i va dir-li que no anirien a casa l’àvia aquella tarda. L’àvia vivia sola en una casa al mig del bosc i com que en aquella època no tenien telèfons la Caputxeta va pensar que si no anava ningú a visitar-la, potser es preocuparia.

– Mare, si vols puc anar-hi jo sola a casa l’àvia. – Va dir la Caputxeta
– Estàs segura? Pensa que hi ha molts camins per arribar a casa l’àvia. – va replicar la mare
– I tant que sí. No vull que l’àvia s’espanti si no hi anem. – va respondre la Caputxeta

La Mare va dubtar durant una estona, però va pensar que probablement sí que s’espantaria l’àvia si cap de les dues no anava a veure-la. Finalment va acceptar l’oferta. La Caputxeta va agafar l’abric vermell amb caputxa i la mare li va donar un cistell amb les provisions.

Abans de marxar la mare li va dir:

– Ves molt amb compte Caputxeta. Recorda seguir el camí que agafem sempre i no et fiïs de ningú.

La nena va fer un petó a la seva mare i va endinsar-se al bosc mentre entonava una cançó tot xiulant.

Quan no portava gaire estona caminant, va veure un prat ple de flors de diversos colors, va mirar el cistell i en veure que encara quedava espai a dins, va entretenir-se a agafar les flors més boniques de tot el prat. Va fer un ram i el va posar dins del cistell. Tot de sobte van sortir una família de conillets d’un cau que hi havia molt a prop d’on era la caputxeta.

– Hola, Caputxeta! Què hi fas aquí tota sola? – Va dir un dels conills petits
– Porto aquest cistell a la meva àvia, com sabeu està malalta i la mare avui no es troba gaire bé – Va respondre la Caputxeta.

Els conills es van quedar bocabadats durant uns moments

– Però ets molt petita per anar-hi tota sola – Va dir l’altre petit dels conills
– No hi anirà sola, nosaltres l’acompanyarem! – Va replicar la mare conilla

La Caputxeta feliç de fer camí en companyia dels conills va agafar el cistell i van enfilar junts el camí cap a casa l’àvia.

Quan ja faltava poc per arribar, la Caputxeta es va tornar a entretenir a recollir mores a la vora del camí. Mentre recollia les mores va aparèixer un llop ben plantat i va saludar a la Caputxeta

– Hola, Caputxeta! – Va dir el llop.

Tan bon punt va acabar de pronunciar aquestes paraules, els conills van desaparèixer en un tres i no res sense que la Caputxeta tingués temps de acomiadar-se d’ells. Ella, com que era molt valenta va saludar tranquil·lament al llop.

– Què hi fas per aquí tota sola? On vas? – Preguntava el llop.
– Vaig a casa l’àvia que està malalta. Li porto aquest cistell amb menjar. – Va respondre la Caputxeta

Tot i que el llop tenia cara de poca-solta, era molt més llest del que semblava. Va pensar que si arribava abans que la Caputxeta a casa, la podria enganyar, menjar-se a l’àvia i les provisions que portava la caputxeta al cistell.

– Què et sembla si fem una carrera? Guanya qui arriba abans a casa l’àvia – Va proposar el llop.

La Caputxeta que era força competitiva i li agradava molt jugar va acceptar la proposta, va agafar el camí que li va assenyalar el llop i el llop va seguir pel camí que coneixia la Caputxeta. Ella no se’n va adonar però el camí que va agafar era molt més llarg que el del llop.

Mentre la Caputxeta caminava cap a casa l’àvia pensant que tenia possibilitats de guanyar, el llop va arribar tranquil·lament a casa l’àvia i va trucar a la porta:

Toc, Toc, Toc
– Qui hi ha? – Deia l’àvia des de dins de casa.
– Soc la Caputxeta! – Va respondre el llop
– Passa filleta, la porta està oberta.

No van passar ni 5 segons. El llop va obrir la porta, va saltar sobre el llit de l’àvia i ella va fer un bot per amagar-se dins l’armari. Quan el llop estava a punt d’obrir l’armari, va sentir que arribava la Caputxeta. Va vestir-se amb el pijama de l’àvia i es va posar dins del llit.

Toc, Toc, Toc
– Qui hi ha? – Va dir el llop des de dins de casa.
– Soc la Caputxeta! – Va respondre.
– Passa filleta, la porta està oberta.

La Caputxeta va obrir la porta i va notar un ambient estrany, però no es va adonar del que estava passant. Va acostar-se al llit i va dir:
– Àvia, quines orelles tan grans que tens.
– Són per escoltar-te millor, caputxeta – Va dir el llop
– Àvia, quins ulls tan grans que tens
– Són per veure’t millor
– Àvia, quines mans més grosses que tens
– Són per abraçar-te millor, caputxeta.
– Però… àvia, quina boca més grossa que tens.

El llop va saltar del llit directe cap a sobre la caputxeta i va cridar:

– ES PER MENJAR-TE MILLOR!

La Caputxeta va començar a córrer per tota la casa perseguida pel llop fins que es va amagar sota el llit.

Van tenir la sort que molt a la vora hi passava un caçador de la zona que s’encarregava de mantenir els llops a ratlla. Quan va sentir tot aquell terrabastall va sortir disparat cap a la casa. A dins va trobar el llop que estava a punt de menjar-se la nena i l’àvia, però no va tardar gent a disparar un tranquil·litzant que el va deixar estabornit a terra.

L’àvia i la Caputxeta van sortir del seu amagatall i van agrair al caçador que els hi hagués salvat la vida convidant-lo a berenar. La Caputxeta els hi va explicar tot el que havia passat i va decidir que mai més es fiaria dels desconeguts i que sempre faria cas a la mare.

I conte contat, el conte de la Caputxeta Vermella, ja s’ha acabat.

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *