Les castanyeres del poble

Temps de lectura: 4 minuts

Ja torna a ser aquí la tardor i La Castanyada és una festa popular catalana que ens estimem molt. Per això hem creat aquest conte per a que pugueu explicar als més petits un dels molts contes que parlen de La Castanyada i Tots Sants.

El conte per celebrar La Castanyada

Vet aquí que una vegada hi havia una velleta que vivia als afores d’un petit poble de muntanya. La gent del poble li deia Castanyera, però en realitat el seu nom era Tana.

Els nens l’estimaven molt perquè quan no tenien diners ella els regalava castanyes i quan estaven avorrits, els convidava a casa seva per explicar-los històries increïbles.

Era una dona molt agradable i es passava tot l’any esperant que arribés la tardor. Quan sentia que el vent bufava amb força i les fulles dels arbres queien fent una bonica dansa, agafava la seva faldilla de ratlles, es posava l’armilla sobre la camisa i es cobria el cap amb un mocador.

Ben aviat al matí feia una mica de brasa i torrava les castanyes per vendre-les als habitants del poble, que sentien l’olor de les castanyes i no se’n podien estar d’agafar-ne algunes.

– Veniu a tastar les meves castanyes! – cridava la Tana. – Són les més bones que provareu mai!

Quan es començava a fer fosc, agafava les seves coses i enfilava cap a casa seva, això ho feia cada dia durant la tardor.

Amb la venda de castanyes, aconseguia molts diners i es podia permetre viure tot l’any. El millor dia era el de Tots Sants, aquell dia es feia d’or perquè tothom en volia de castanyes!

Però uns dies abans de Tots Sants, va entrar una dona a casa seva mentre dormia i li va robar tots els sacs de castanyes que la Castanyera guardava per tota la tardor.

Més tard va descobrir que era una altra castanyera, que patint un atac de gelosia per l’èxit d’aquelles castanyes va decidir fer-se-les seves.

La Tana es va posar tan trista que es va passar la nit plorant. Cansada, es va ajaure al costat del foc i es va quedar adormida.

L’endemà en sortir de l’escola, els nens van acostar-se al mateix lloc de cada dia a comprar castanyes per berenar, però la Castanyera no hi era. De seguida es van espantar perquè la Tana no faltava cap dia en tota la tardor i van decidir anar-la a buscar a casa seva.

Quan van arribar allà la porta estava oberta. Van entrar a la casa i es van trobar la Tana estirada a terra molt trista i glaçada.

La Tana els va explicar tot el que havia passat i els nens, que volien ajudar-la, van ajuntar tots els seus diners perquè la Tana pogués comprar més castanyes.

La Tana es va posar molt contenta i fent-los una forta abraçada els va dir:

– Sou els nens més bonics del món! No sé què faria sense vosaltres
Els nens estaven molt contents de poder ajudar-la, ja que normalment era ella qui els ajudava a ells. Tot i això la vella i amargada castanyera que li havia robat les castanyes seguia tant panxa fent com si no hagués passat res.

Els nens van decidir explicar a tot el poble el que havia passat, i tots es van posar en contra d’aquella vella amargada. Ella tampoc era una mala persona, però l’èxit de la Tana l’havia fet sobrepassar els seus límits.

Quan va veure que tothom del poble li girava la cara, va anar corrent a casa de la Tana i li va tornar tots els sacs de castanyes que li havia robat, es va agenollar a terra plorant i li va demanar perdó.

La Tana ja no esperava tornar a veure aquelles castanyes i es va posar molt contenta. Va demanar a la vella que s’aixequés. Li va acceptar les disculpes i es van fondre en una forta abraçada. Els habitants del poble van deixar de girar-li la cara i ja no parlaven malament d’ella. A més la Tana i la vella es van fer molt amigues

No us enganyo, es van fer tan amigues que cada dia de tardor muntaven la parada de castanyes juntes i guanyaven encara més diners. Les dues en sabien molt de castanyes, per això sempre els hi deien: Les Castanyeres