L’aneguet lleig

“L’aneguet lleig” és un conte clàssic que ens recorda la importància de la bellesa interior. Narra la història d’un aneguet rebutjat pels altres animals per la seva aparença. Malgrat les dificultats, troba la seva pròpia identitat i un lloc on pertànyer.

El conte de l’aneguet lleig

Vet aquí una vegada en una granja no gaire llunyana hi vivia una parella d’ànecs que estaven a punt de ser pares. Al costat de la mare s’hi podien contar 7 ous a punt de trencar-se.

Després de molta escalfor i mims, els ous es van començar a trencar i de dintre de cada un hi anaven sortint bonics aneguets. Però hi havia un dels aneguets que era molt diferent dels altres, tenia un color grisenc i fins i tot la forma del cap era diferent. En veure’l, la mare es va quedar bocabadada i avergonyida, el va arraconar cap a un costat i el va tapar amb les seves ales perquè ningú el pogués veure.

El problema és que la resta d’animals de la granja no van tardar a aprofitar un descuit de la mare per mirar-lo i en veure’l van començar a riure d’ell. Va ser a partir d’aquell dia quan tots van començar a dir-li Aneguet lleig.

Van anar passant els mesos i l’aneguet lleig cada vegada era més diferent als seus germans i s’anava sentint més i més sol. Els seus germans no volien jugar amb ell i la seva mare li deia que l’estimava molt, però després l’escoltava des de lluny com renegava d’ell. La vida del pobre aneguet estava sent molt trista i solitària.

Quan nedaven a l’estany en fila índia tant els seus pares com els seus germans eren molt més ràpids que ell i era estrany que l’esperessin.

Un dia es van anar quedant enrere i enrere, tant que va perdre el rastre que deixaven a l’aigua. Després de buscar-los durant una estona va sortir de l’estany i tot caminant va travessar el bosc fins a arribar a un lloc preciós.

Era un llac envoltat de flors i arbres verds. A l’aigua cristal·lina s’hi reflectien tots els colors. Va acostar-se una mica més a l’aigua i just davant seu hi havia uns animals que l’aneguet no havia vist mai. Nedaven a l’aigua com ell, eren grossos, de plomes blanques i tenien el coll llarg i encorbat. Eren uns animals preciosos. L’aneguet es va quedar una estona mirant-los fins que tot d’una va sortir una fila de 5 petits animals que jugaven a perseguir-se per l’aigua. Ho mirava i no podia ser… aquells animals s’assemblaven molt a ell. L’aneguet seguia sense creure-s’ho i va mirar el seu reflex a l’aigua. No podia ser, eren idèntics a ell. Sabia que no tenia alternativa perquè estava perdut, però, i si una altra família el tornava a decebre?

Tot i dubtar-ho una mica va llençar-se a l’aigua i va anar nadant fins a apropar-se a aquell grup. Quan el van veure arribar tots es van girar i se’l van quedar mirant. La mare va notar que alguna cosa passava, va aixecar la mirada i en veure’l va sentir una energia diferent, aquell sense dubte, era el seu fill. Feia uns mesos li havien robat un ou unes aus juganeres en un moment de distracció i després de buscar-lo molt va desistir pensant que s’hauria trencat.

A partir d’aquell moment l’aneguet va descobrir que en realitat no era un aneguet lleig sinó un preciós cigne que a mesura que va anar creixent va ser més i més bonic. I així és com va retrobar-se amb la seva família i va poder viure una vida feliç envoltat dels seus pares i els seus germans que de seguida el van acceptar i que no el deixaven mai enrere.

I conte contat, conte acabat.