Les set cabretes i el llop

Això va passar en uns altres temps… Vet aquí que una vegada hi havia una cabra que tenia tres fillets molt afectuosos. Junt amb altres animals, vivien en un bosc. A prop de la casa on vivien, sempre rondava un llop que tenia molta gana i sabia que allà trobaria alguna cosa per menjar.

Cada dia, quan la cabra marxava de casa per anar a buscar aliment per als seus fills, els deixava tancats a casa. La cabra sabia que un dels seus fills, el més petit, era el més impacient i el més desobedient i per això li ensenyà una cançó perquè s’acostumés a la seva veu quan havia de marxar de casa.

Els tres fills repetien la seva cançó:

“Tres nens, pacients,
La porta per la mare obren
Doncs mare porta’ns
Munt de sal en espinada
De menjar per a cada dia…”

Un cop se la van saber, la mare, molt contenta, va marxar, però abans de sortir, cada dia donava el mateix consell als seus fills: “Estimats fills, no obriu la porta mai, només quan jo vingui i vosaltres ja coneixeu la meva veu!”. I després, marxava.

Al cap d’un temps, el llop va trucar a la porta i cantà la cançó que sabien els cabrits, però amb una veu ronca i rovellada. Les petites cabretes van escoltar la cançó, però no van obrir la porta i van cridar: “No ets la nostra mare, no ets la nostra mare, fuig d’aquí!”

Veient el llop que no tenia sort, va pensar a canviar-se la veu i va anar a casa del ferrer per- què li esmolés les dents. Amb aquest artifici, el llop pensava que la seva veu canviaria i així podria enganyar els fills de la cabra per poder-los menjar.

Va tornar cap a la porta de la casa i cantà de nou, amb la veu més fina i agradable, la cançó tan coneguda pels cabrits. Al principi, aquests van pensar que era la veu de la seva mare, però no n’acabaven d’estar convençuts i es van començar a posar nerviosos… El gran i el mitjà van dir que no era la seva mare, però el petit va dir que sí, que ho era, i amb alegria, va saltar a la porta per obrir-la.

Mentrestant, els altres dos es van amagar, un dins la xemeneia i l’altre sota el bressol de fusta. Molt alegre pel seu èxit, el llop va acostar la cara al petit i el va agafar amb la mà mentre el pobret cridava per demanar ajut, però el llop va comença a menjar-se’l amb els ulls ben oberts. Quan va acabar, va començar a buscar els altres dos cabrits, i després d’una bona estona, va descobrir l’altre que estava amagat sota el bressol i, molt afamat, també se’l va menjar. Després, va seguir buscant i buscant el tercer, però veient que no el trobava, i ja que havia satisfet la seva gana, va marxar.

Quan la cabra va tornar a casa, va trobar la porta oberta i només un dels seus fillets plorant desconsoladament.
Aquest, va explicar a la seva mare el que havia passat i la cabra es va posar a plorar pels seus fills morts. Mentre plorava, va tenir una idea per venjar la mort dels cabrits. Va pensar enganyar el llop.

Així doncs, la cabra i el seu fill van preparar un bon menjar i una bona taula. Van fer una fossa a terra i, a sobre, hi van posar una cadira de cera, i a sota d’aquesta, hi van posar llenya per calar foc.

Quan va arribar el llop, el van convidar a seure en el magnífic seient que li havien preparat amb tot el menjar suculent al davant.

Mentre que el llop menjava, la cabra plorava i li va explicar la pèrdua dels seus fillets. Al mig del dinar el fill de la cabra es va posar d’un salt sota la cadira de cera i va encendre el foc.

Al principi, el llop tenia tanta gana, que no parava de menjar i no notava la calor ni l’olor de cera però al cap d’uns minuts, la cera va començar a desfer-se i, quan s’estava cremant, va començar a cridar:
– Perdoneu! Ajudeu-me! M’he menjat els vostres fills perquè tenia molta gana, però no em deixeu així!”

Amb la cara, molt lluminosa per aquest espectacle, la cabra va dir al llop:
– Igual que tu t’has menjat els meus estimats fills, ara tu hauràs de patir!
El fillet de la cabra va saltar amb alegria al voltant de la foguera i lentament, la resta d’animals del bosc, van anar arribant per consolar la cabra per la mort dels seus dos fills.

I conte contat aquest conte s’ha acabat…