Les cinc àguiles blanques

Cinc àguiles blanques volaven un dia pel blau del firmament; cinc àguiles blanques enormes, els cossos de les quals produïen ombres errants sobre els turons i muntanyes. Les seves plomes brillaven a la llum del sol com làmines de plata. Venien del Nord? Venien del Sud? La tradició indígena només diu que les cinc àguiles blanques van venir del cel estrellat en una època molt remota.

Caribay, el geni dels boscos aromàtics i filla de l’ardent Zuhé i de la pàl·lida Chía, imitava el cant dels ocells, corria lleugera sobre la gespa com l’aigua cristal·lina i jugava com el vent amb les flors i els arbres. Caribay va veure volar pel cel les enormes àguiles blanques i va voler adornar la seva cuirassa amb tan rar i esplèndid plomatge. Va córrer sense descans perseguint les ombres errants que les aus dibuixaven en el sol; va travessar les profundes valls; va pujar a un i un altre turó. Per fi va arribar, fatigada, al cim solitari de les muntanyes de Els Andes.

Les àguiles blanques es van aixecar perpendicularment sobre aquella altura fins a perdre’s en l’espai. No es van dibuixar més les seves ombres sobre la terra. Aleshores, Caribay va passar d’un cingle a un altre per les escarpades serres, espargint les seves llàgrimes. Va invocar Zuhé, l’astre rei, però les àguiles s’havien perdut de vista, i el sol
s’enfonsava ja en el crepuscle.

Estremida de fred, va girar els seus ulls a l’Orient, i va invocar Chía, la pàl·lida lluna; i a l’instant el vent es va detenir per fer silenci. Les estrelles van brillar, i una subtil resplendor en forma de semicercle es va dibuixar en l’horitzó.
Caribay va trencar el silenci dels erms amb un crit d’admiració. La lluna havia aparegut, i entorn d’ella hi volaven les cinc àguiles blanques refulgents i fantàstiques. I mentre que les àguiles descendien majestuosament, l’índia mitològica dels Andes va modular dolçament sobre les altures la seva selvàtica cançó.

Les misterioses aus van volar per sobre de les crestes nues de la serralada, i es van asseure per fi, cadascuna sobre un cingle, clavant les seves urpes en la roca viva; i es van quedar immòbils, silencioses, amb els caps tornats cap al Nord, les gegantesques ales esteses en actitud de remuntar-se novament al firmament blau.
Caribay va córrer cap a elles per a arrencar-los les cobejades plomes, però un fred glacial va entumir les seves mans: les àguiles estaven petrificades, convertides en cinc masses enormes de gel.

Caribay va fer un crit d’espant i va fugir espaordida. La lluna es va enfosquir de sobte, l’huracà va colpejar els penyals nus amb un soroll sinistre, i les àguiles blanques es van despertar. Es van estarrufar furioses, i a mesura que van sacsejar les seves monstruoses ales, el sol es va cobrir de flocs de neu i la muntanya tota es va engalanar amb el plomatge blanc. Aquest és l’origen fabulós de les Serres Nevades de Mérida. Les cinc àguiles blanques de la tradició indígena són els cinc elevats cingles sempre coberts de neu. Les grans i tempestuoses nevades són el furiós despertar de les àguiles, i el xiulet del vent evoca el cant de Caribay.

País: Veneçuela
Adaptadora: Sandra Mizrahi