La Granota Carlota

La granota Carlota vivia en un petit estany a la vall d’una muntanya.
Cada matí al despertar, des del Nenúfar on dormia, mirava el seu reflex a l’aigua per tal d’empolainar-se i posar-se ben bonica. Ella, la granota Carlota, era la més maca de totes les granotes de l’estany de tal manera que quan es mirava al mirall de l’aigua no podia deixar d’exclamar:

-Què maca la granota Carlota, croac, croac!

La granota Carlota tenia moltes amigues granotes, eren totes veïnes al mateix estany i es passaven el dia jugant entre les fulles dels Nenúfars: a fet i amagar, a “tu la pares”, a les endevinalles, a les paraules lligades, i molts més jocs amb els quals s’ho passaven d’allò més bé.

Però va passar que la granota Carlota va començar a estar cada cop més estona mirant el seu reflex a l’estany, és que li agradava tant! Es veia tan maca que no podia parar de mirar-se i, de tant en tant, exclamava:

-Què maca la granota Carlota, croac, croac!

Va arribar un dia en què la granota Carlota ja no va sortir ni una estoneta a jugar amb les seves amigues granotes, tant era el seu afany per mirar-se a l’aigua de l’estany que es passava cada hora del dia allà parada a la fulla del nenúfar sense fer altra cosa que mirar cap a l’aigua. A la nit no es veia pas sense llum, però si hi havia lluna plena també aprofitava per estar allà mirant-se tota la nit. No es cansava mai la granota Carlota de la seva pròpia imatge i pensava que no hi havia res millor a fer al món que delectar-se amb el seu reflex i de tant en tant, dir:

-Què maca la granota Carlota, croac, croac!

La vida i moltes coses anaven passant al voltant de la granota Carlota: la seva antiga amiga Nora un dia va caçar el mosquit més gran del món i se’l va cruspir sota l’admiració de la resta de granotes; el seu amic Pol un dia va fer el salt més increïble per arribar el primer en una cursa de salts a les branques, i la seva amiga Mar havia tingut tantes com vint-i-cinc germanetes granotes i totes eren de color verd amb taques taronges com la Mar.

Però ella, la granota Carlota, no se’n adonava de res perquè només mirava en una direcció: enfront i cap a l’aigua. I és que era tan bonica aquella visió que no podia fer una altra cosa que repetir:

-Què maca la granota Carlota, croac, croac!

Un dia mentre estava ella tan feliç mirant el seu reflex a l’estany va veure com la imatge es començava a distorsionar, no podia ser, qui gosava fer-li nosa en aquell moment? Al cap d’un segon va adonar-se que el que veia en comptes de la seva cara reflectida a l’estany era la gran boca oberta d’un peix molt gros. La granota Carlota va voler saltar, però feia tant temps que estava parada allà a la mateixa fulla de Nenúfar que no se’n recordava de com fer-ho, i de sobte:

-Nyaaaam! – El peix gros es va cruspir a la granota Carlota sense cap problema.

Ningú es va adonar que ja no hi era la granota Carlota i ningú la va trobar a faltar, feia tant de temps que no jugava amb les seves amiguetes que ja s’havien oblidat d’ella.

Però casualment passava per allà un nen molt entremaliat, però que, alhora, tenia molt bon cor i que havia estat testimoni de què li acabava de passar a la granota Carlota. Li va fer tanta pena aquella granoteta que es va decidir a ajudar-la.

Així que després de molt d’esforç va aconseguir pescar aquell peix gros i treure la granota de la panxa.

La Carlota, quan es va veure lliure del peix, de seguida va anar cap a l’estany i tota espantada va saltar cap a les fulles de Nenúfar que li feien de casa a ella i les seves amigues i des d’aquell dia mai més va tornar a ser tan presumida; havia après una gran lliçó, i era que el més important a la vida no és un mateix sinó compartir el temps amb els amics.

Així que a partir d’aquell dia ningú mai més va exclamar:

-Què maca la granota Carlota, croac, croac!

Una setmana de contes – Olga Sánchez Alcaraz