Salta al contingut principal

Peter Pan

peter pan

En un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Michael i John. Una nit que els seus pares havien sortit, Wendy, la germana gran, que cada nit explicava contes i rondalles als seus germans petits, els estava explicant el conte de la Ventafocs.

Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una paraula. Quan Wendy els estava explicant com maltractava la madrastra a la Ventafocs, els nens van sentir una veu que exclamava:

-Quina dona més cruel! Sorpresa, Wendy es va girar i va veure que a la finestra hi havia un nen molt estrany. -Qui ets? – va preguntar la Wendy.-Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.

Quan va entrar a l’habitació, la Nana se li va llançar al damunt i el va intentar mossegar ben mossegat, però va quedar ben sorpresa quan va comprovar que només havia mossegat una ombra!- Quieta Nana! – Wendy va arrencar l’ombra de la boca de la Nana i en Peter va demanar-li si li podia tornar, doncs la seva ombra era molt trapella i sempre s’escapava. Wendy va pensar que ella tenia una solució per a resoldre el problema del Peter amb l’ombra trapella i el que va fer va ser cosir-li l’ombra als peus del seu vestit.

– Gràcies, Wendy! Té, t’he portat un collaret amb una gla de penjoll, espero que t’agradi! – va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se’l va posar de seguida.- Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? – Li va oferir en Peter Pan.- I és clar que si! – va respondre Wendy – Però en John i en Michael també hauran de venir amb mi!- D’acord! – va accedir-hi en Peter Pan.

Immediatament va aparèixer una petita fada, Campaneta, que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir: – Ara, per poder volar, només cal que penseu en coses alegres! I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i surar per l’aire com els astronautes. Van pujar volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.-Estem sobrevolant el país de Mai Més – va anunciar en Peter Pan, assenyalant cap a una illa verda que s’estenia als seus peus.

Els nens estaven tan absorts contemplant l’illa que es van espantar molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a pocs metres d’ells. Qui havia disparat aquella temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava a Peter Pan per haver-li fet perdre la mà en una baralla. El Capità Garfi i els seus pirates estaven en el seu vaixell prop de la costa de l’illa.- Marxem, amaguem-nos! Ràpid! – va cridar en Peter Pan. I es va enfadar de valent amb Campaneta perquè li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.- Campaneta!, els pirates ens han vist perquè han vist com brillaves! Vés-te’n! La petita fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts i els va mentir: – La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! I ara ve cap aquí! Wendy, que havia sortit, volant, rere Campaneta per consolar-la, va arribar poc després a la casa subterrània dels Nens Perduts. En veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra. Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se’n va adonar de seguida del que havia tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat: – Campaneta, ets una mentidera. Vés-te’n i no tornis mai més! Campaneta se’n va anar plorant.

Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i aquesta va despertar-se. La fletxa realment havia impactat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per haver-la atacat, i de seguida Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les seves impressionants històries. El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels Nens Perduts.- Quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà – va dir. I en aquell moment, es va començar a sentir un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà, aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera.

Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d’aleshores aquell cocodril persegueix el capità esperant menjar-se la resta del capità. I en sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar espaordit: -Ah! Socors! Auxili!!! I els nens perduts, que no se n’havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta de tan distrets com estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les sirenes. Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un parany. Havia segrestat una princesa índia, Tigridia, amiga d’en Peter Pan, i l’havia deixat lligada a una roca d’un penya-segat perquè el cocodril se la mengés.

Quan els nens van arribar al penyasegat, el cocodril s’estava acostant cap a la princesa … Però en Peter Pan es va llançar contra el cocodril, va deslligar Tigrida i tots dos es van elevar pels aires fugint d’aquell parany, deixant el cocodril encara amb més gana de la que tenia. El cap de la tribu índia estava tan agraït que va invitar als nens al poblat indi. Els van preparar una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s’ho va poder passar tan bé com hagués volgut, ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se’n els nens a casa a dormir. Després que tots s’adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota: “Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy”.

En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l’estava espiant per la finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.-Agafeu tots els nens! Que no en quedi cap en aquesta casa!… Oh!, i per en Peter Pan un regal molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal molt més dolç … Per a mi!- És una acció covarda i repugnant! – va replicar Wendy.- He he he he he! De debò creus que m’importa! Em deslliuraré per fi d’en Peter Pan! Vés-te’n acomiadant que no durarà pas gaire! Però vosaltres, nens, tampoc! Servireu de sopar pel cocodril! He he he he he! – I dit això, els pirates se’n van endur els nens al vaixell.

Campaneta, que estava amagada darrere la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s’hi i va tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l’anava a posar a la boca, Campaneta va sortir disparada i el va empènyer, amb tanta força que el tros va caure a terra. Enfadat, Peter Pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l’estava a punt de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se’n va menjar un tros. Immediatament va caure a terra. En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a Campaneta de terra i es va posar a plorar – Oh! Campaneta! Perdona’m! – I dels plors d’en Peter Pan, una llàgrima va caure sobre els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.- Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se’ls ha endut al vaixell, els has de rescatar!- Campaneta, anem al vaixell! Acompanya’m! I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l’estava esperant. Wendy va caure, i en Peter Pan va volar ràpidament per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dins de les mandíbules del cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda! Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar.

El Capità Garfi va començar a cridar i a donar ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda … On els esperava el cocodril! I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van començar a saltar d’alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità de la nau. Campaneta va escampar la seva pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar a casa seva a Londres, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre: – Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy. I dit això, se’n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.

Comentaris

  • David ha dit:

    A jo, personalment, el llibre no m’agradat, si no que, m’ha encantat.
    Jo el recomano per tots els fillets/filletes, petits com grans, perque és molt interesant i també és molt educativ.

    • admin ha dit:

      Peter Pan és una història màgica molt educativa i que ens ha acompanyat des de fa molts anys. Ens alegrem molt que t’hagi agradat i esperem que segueixis navegant per Contes en Català!

  • paco ha dit:

    cada dia explico un cuento al meu net y este le ha encantado.no se dormia pues esperaba que acabase el cuento.hemos disfrutado de tu narración. felicitades

  • Xavi ha dit:

    Es un conte molt maco i entretingut,a les meves filles els i encanta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *