El Rossinyol

Una vegada hi havia, fa molts i molts anys, a la Xina, un emperador que vivia en un palau immens. Era tan gran el seu palau, que ni tan sols ell el coneixia del tot.
Tota la gent que visitava a l’emperador, quedava admirada de la majestuositat del seu palau, però sobretot, del cant d’un rossinyol que vivia en un dels seus boscos.
Quan l’emperador es va assabentar de l’existència del rossinyol va dir:

—Vull veure aquest ocell de qui tothom parla i vull sentir els seus cants. Porteu-me’l ara mateix!

Seguint les ordres de l’emperador, els seus súbdits es posaren a buscar al rossinyol i el portaren al palau.
Ja dins de palau, el rossinyol començà a cantar i ho va fer tan bé, que l’emperador es va posar a plorar d’emoció.
Fins que un dia, l’emperador va rebre un regal, era un ocell metàl·lic que cantava quan li donaven corda, era de colors vius, molt més vistós que el de veritat.

Aquell ocell metàl·lic li va fer molta gràcia a l’emperador, encara que repetís una vegada i una altra la mateixa melodia. I va ordenar fer fora al rossinyol del seu palau.
Al cap d’un temps, aquell ocell metàl·lic va començar a fallar, feia sorollets i pauses que espatllaven el seu cant.

L’emperador va començar a posar-se malalt, vingueren metges de tota la Xina per intentar curar-lo, però ningú sabia quin mal patia l’emperador, i no hi havia cap medicina que funcionés.

Un bon matí, quan ja semblava que l’emperador es moriria d’aquesta estranya malaltia, aparegué a la seva finestra el rossinyol cantaire.
El rossinyol recordà les llàgrimes d’emoció de l’emperador el primer dia que el veié, i per acomiadar-se de l’emperador moribund, va entonar la seva millor melodia.

En sentir cantar del rossinyol, l’emperador s’emocionà i es va curar de cop.
Quan van entrar els metges, l’emperador els digué:

—Ja em trobo bé, he trobat la meva medicina. Mireu! És el meu rossinyol.