Les Amigues de la Lluna

Un conte de Montserrat Cuadros Puig

Ja és de nit!, i tot escoltant el cric cric dels grills i les granotes cantant a l’estany, es pot contemplar l’estrellada d’una màgica nit d’estiu.

La granoteta Rocla, com cada nit abans d’anar-se’n a dormir, observa l’esplendorosa Lluna al bell mig del cel al costat d’unes boniques estrelles que l’acompanyen, brillants com petites espurnes de diamants.

La petita Rocla està totalment eclipsada per la bellesa del cel a la nit, com li agradaria poder saber que fan les estrelles i la Lluna allà dalt!

Relaxadament, s’estira damunt d’una fulla de nenúfar al mig de l’estany i mira cap al cel.

Però al cap d’una estona…
-“Rocla, cap a dormir!”-diu la mare
-“Ara vinc!”- diu la Rocla. Com cada dia abans d’anar-se’n, envia un petó a les seves estimades estrelles i a la Lluna.

Fent tres saltirons ja és a casa. Se’n va cap a la seva habitació i es posa el pijama, però abans d’anar a dormir primer passa pel bany.

Quan arriba a l’habitació la mare li fa un petó de bona nit i el pare de seguida ja hi és:
-“Avui tindràs un conte molt especial, filleta meva: Les amigues de la Lluna!”- diu el pare.
“Es tracta d’un conte màgic i meravellós des de fa molts i molts anys, quan la Lluna encara estava tota sola i avorrida, sense ningú amb qui jugar i ningú qui li fes companyia”

La Rocla, impacient per escoltar-lo, es posa dins el seu llit. El pare s’asseu al seu costat, obre el conte a poc a poc i comença a explicar la bonica història que diu així:

“Heus aquí, fa molts i molts anys quan el dia s’acabava el Sol marxava, i amb un adéu donava pas a la Lluna amb la que arribava la nit.
El Sol, durant el dia estava molt divertit, ja que tot era clar i podia veure i escoltar tot el que hi havia al seu voltant: cotxes amunt i avall, la xerinola d’uns infants jugant… però tot canviava quan arribava la nit.

La Lluna resplendia a dalt del cel, però no era el mateix. Els infants eren tots a dormir, el silenci dominava en l’ambient i tan sols es veia llumetes brillar pels carrers de la ciutat. La Lluna se sentia sola i trista, perquè trobava a faltar algú que li fes companyia.

Un dia, la Lluna ja no va poder més i de tan sola que se sentia es va posar a plorar, però quan li van caure les llàgrimes no us podeu arribar a imaginar el que va passar. Les llàgrimes eren màgiques!
-“Oh!, quina meravella!”- es deia la Lluna boca oberta i sobtada.

De cada llàgrima, sortiren milers d’espurnes lluents i plenes d’energia, semblava que brillessin al compàs d’una esplèndida melodia, i ràpidament cada una d’elles es van anar situant al voltant de la Lluna escampant-se per tot el cel, donant més esplendor a la nit.

La Lluna estava radiant de felicitat, perquè sense esperar-s’ho li havien sortit unes amigues especials, arribades per art de màgia i a més, eren precioses!

L’endemà, la Lluna es va dir:
-“He de buscar un nom a aquestes amiguetes tan petites i boniques”.
I llavors va començar a pensar i a pensar, fins que per fi va trobar el nom idoni per aquelles brillants espurnes:

-“Estrelles!”- va dir.

I així fou. Les estrelles cada dia estaven molt enjogassades: unes fent estels fugaços, altres anaven fent formes i així es crearen les constel·lacions: l’Óssa Major i l’Óssa Menor.

A partir d’aquell dia, ja res era igual quan arribava la nit. La Lluna i les estrelles es feien gran companyia compartint bells moments i fets que no oblidarien mai. A poc a poc la seva amistat anava creixent, fins a arribar al punt que la Lluna ja no podia estar sense les estrelles i elles tampoc sense la Lluna.

Les estrelles estimaven tant a la Lluna que a vegades li cantaven:
“La Lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida
sa mare la vol“

Ara la Lluna ja tenia amigues, algú amb qui compartir la nit i això feia quelcom màgic i especial que tothom a la Terra podia copsar.

“I conte contat, ja està acabat”- diu el pare.

La Rocla ja està ben adormida, el pare la besa i va a dormir.

L’endemà, la petita granoteta va sortir cap a l’estany per contemplar la Lluna i les estrelles d’una manera especial:
-“Mira!, un estel fugaç!”

La Rocla va pensar que les estrelles jugaven, però no obstant va adonar-se que la Lluna brillava més que mai. La granoteta els tirà un petó com de costum, però la Lluna sabent que ella ja sabia el seu secret, la va mirar i li va fer un gran somriure tot picant-li l’ullet.

I a partir d’aquell dia tots els infants que saben el secret, a la nit miren el cel i observen la Lluna amb unes estrelles que no es cansen mai de jugar i no paren de brillar!

I tu, ho has vist?