Rumpelstiltskin

Una vegada hi havia un moliner pobre, però que tenia una bella filla. Un dia, casualment, va parlar amb el rei i va dir: “Tinc una filla que sap filar or de palla”. Al rei, a qui agradava l’or, li va agradar i va ordenar que la presentessin davant de la filla del moliner.

La va conduir a una habitació plena de palla, li va donar la roda i el rodet i va dir: “Si no fas que aquesta palla giri daurada tota la nit fins a l’alba, hauràs de morir”. Després es va tancar la porta i es va quedar sola. La filla del pobre moliner estava allà dret sense saber salvar-se, ja que no tenia ni idea de com filar l’or de la palla; la seva por va créixer tant que va acabar plorant. De sobte es va obrir la porta i va entrar un home petit que va dir: “Bona nit, senyoreta molinera, per què plores tant?”

“Ah,” va respondre la noia, “he de filar l’or de la palla i no sóc capaç!” L’home petit va dir: “Què em donareu si fugís?” – “El meu collaret”, va respondre la noia. L’home petit va agafar el collaret, es va asseure davant de la roda i frr, frr, frr va treure el fil tres vegades i el fus estava ple. Després va introduir-ne un altre i frr, frr, frr, va treure el fil tres vegades i el segon fus també estava ple; va continuar així fins al matí: i veus vist que tota la palla es filava i tots els fusos estaven plens d’or.

Quan el rei va anar a veure, es va meravellar i en va quedar molt satisfet, però el seu cor es va tornar encara més llaminer. Així, va fer portar la filla del moliner a una habitació molt més gran, plena de palla, que de nou s’havia de filar en una nit, si la vida li era estimada. La noia no sabia a quin sant recórrer i va plorar; però de sobte es va obrir la porta i l’home petit va entrar dient: “Què em donareu si llenço or de la palla?”

“L’anell al dit”, va respondre la noia. L’home petit va agafar l’anell, la roda va començar a girar i al matí tota la palla s’havia convertit en or brillant. En aquella vista, el rei va entrar en ratinyols, però, encara no saciat, va fer portar la filla del moliner a una tercera habitació encara més gran que les anteriors, plena de palla, i va dir: “Aquesta palla també l’hauràs de girar per aquesta nit; si pots, seràs la meva núvia”. De fet, va pensar que en cap altre lloc no trobaria una dona tan rica. Quan la nena estava sola, l’home petit va tornar per tercera vegada i va dir: “Què em donareu si jo tiro la palla també aquesta vegada?” – “No em queda res”, va respondre la noia. “Aleshores promet-me”, va dir l’home petit, “quan siguis reina, em donaràs el teu primer fill”. – “Qui sap com acabarà!” va pensar la filla del moliner i, a més, quan va ser arraconada, no sabia què fer, de manera que va concedir la seva promesa al petit home que, una vegada més, va filar or de la palla. Quan el rei va arribar al matí i va comprovar que tot s’havia fet segons els seus desitjos, es va casar amb ella; i el bell moliner es va convertir en reina.

Al cap d’un any, va donar a llum a un noi preciós i ja no recordava l’home petit, quan de sobte va entrar a l’habitació per reclamar el que li havien promès. La reina es va horroritzar i li va oferir totes les riqueses del regne, sempre que li deixés el nen; però l’home petit va dir: “No, alguna cosa viva em resulta més estimada que tots els tresors del món”. Aleshores la reina va començar a plorar i a gemegar, fins a tal punt que l’homenet es va apiadar i va dir: “Et donaré tres dies: si pots saber el meu nom, pots mantenir el bebè”.

La reina va passar la nit intentant recordar tots els noms que havia escoltat mai, va enviar un missatger a les seves terres per preguntar-li quins altres noms es podien trobar. L’endemà, quan va venir l’home petit, va començar amb Gaspar, Melcior i Baltasar i va dir un llarg nombre de noms, però cada cop l’home va dir: “Aquest no és el meu nom”. El segon dia, va enviar a preguntar com es deia la gent local i li va suggerir a l’home petit els noms més insòlits i estranys com: llet de pollastre, pota d’ovella, os de balena. Però sempre responia: “Aquest no és el meu nom”.

El tercer dia, el missatger va tornar i va dir: “No vaig poder trobar noms nous, però al peu d’una gran muntanya, al revolt del bosc, on la guineu i la llebre diuen bona nit, vaig veure una caseta; i davant de la caseta cremava un foc al voltant del qual ballava un homenet molt divertit que cridava saltant sobre una cama:

“Avui faig pa, demà cervesa, és la millor per a mi tenir el fill del rei demà passat.
Ningú ho sap, i això és el superfí, Jo porto el nom de Rumplestilskin! “

En sentir aquestes paraules, la reina es va alegrar i una mica més tard, quan l’home petit va entrar i li va dir: “Llavors, reina, com em dic?” al principi va preguntar: “El teu nom és Conrard?” – “No.” – “Es diu Harry?” – “No.” – “Potser et dius Rumpelstiltskin?”

“El diable t’ho ha dit, el diable t’ho ha dit!” va cridar l’home petit; i amb ràbia va estampar el peu dret a terra amb tanta força que es va enfonsar fins a la cintura; després, enfadat, va agafar el peu esquerre amb les mans i el va partir.
I va marxar coixejant tot maleint la seva mala sort i la Reina va sospirar alleujada pensant en el seu preciós fillet.

Vet aquí un conte contat que ja s’ha acabat.