La Llegenda del mussol

Explica una antiga llegenda que fa molt de temps a l’illa caribenya de Puerto Rico se celebraven festes molt divertides al bosc on tots els animals es reunien per cantar, ballar i compartir.

Cada vegada que hi havia una nova festa, les diferents espècies feien torns per organitzar la celebració i garantir que tot sortís perfecte. En una ocasió, aquest gran honor els va tocar a les aus.

Així que tots els ocells es van reunir en una assemblea amb l’objectiu d’organitzar el treball de manera equitativa. Com el primer i, més important, era que les invitacions arribessin amb prou temps d’antelació, van acordar enviar com a missatgera a la ràpida àguila de cua vermella.

Encantada de ser l’escollida per a aquesta tasca, l’àliga de cua vermella va ser casa per casa lliurant les invitacions. L’última a lliurar va ser a l’arbre on vivia el mussol, i per a la seva sorpresa, es va trobar el pobre animalet totalment nu.

L’àliga de cua vermella es va estranyar moltíssim i va sentir com es posava vermell mentre intentava dissimular-ho.

– Bon dia, mussol! Vinc a portar-te la invitació per a la propera festa d’animals, va dir l’àliga.

El mussol va reaccionar amb poc entusiasme, ni tan sols es va molestar a llegir-la i li va dir:

– Ah, està bé! Deixa-la allà a sobre, ja la miraré més tard.

L’àliga de cua vermella va creure que li passava alguna cosa estranya i li va semblar oportú interessar-s’hi.

– Perdona la indiscreció, però noto que estàs nu, potser no tens roba que posar-te?

El mussol es va posar vermell i completament avergonyit, va abaixar el cap.

– No, la veritat és que no tinc res a posar-me. Ho sento molt, però en aquestes condicions no podré anar a la festa, va dir.

L’àliga de cua vermella es va quedar tan impactada que no va saber què dir. Es va acomiadar i amb el cor encongit va remuntar el vol. Només tornar va convocar una reunió d’urgència per explicar als altres ocells la lamentable situació en què es trobava el petit mussol.

– Hem de fer alguna cosa immediatament! No podem permetre que el nostre amic es perdi la festa només perquè no té roba!

Una cotorra verda de bec color ivori va ser la primera a pronunciar-se a favor del mussol.

– És clar que sí, entre tots us ajudarem! Escolteu, se m’acut una idea: cadascun de nosaltres ens traurem una ploma, ajuntarem moltes i les donarem perquè es faci un vestit a mida. L’única condició que us posarem serà que quan la festa acabi haurà de tornar cada ploma al seu propietari. Què us sembla?

Si alguna cosa caracteritza les aus ès la generositat, així que la cotorra no va haver d’insistir gaire. Tots els ocells van assentir i van anar arrencant-se amb el bec un plomatge del pit. Quan havien reunit una cinquantena, l’àliga de cua vermella les va ficar en un petit sac i va partir ràpidament a casa del mussol.

– Pren, amic, això és per a tu! Entre uns quants amics hem ajuntat un munt de plomes de colors perquè et dissenyis un vestit bonic per anar a la festa.

El mussol es va emocionar moltíssim.

– De debò? Però si són precioses!, va dir emocionat.

– Sí, ho són! Pots utilitzar-les com vulguis, però les hauràs de tornar quan acabi la festa D’acord?

– Oh, és clar! Moltes gràcies, és un detall preciós! Ara mateix em poso fil a l’agulla!

El mussol va agafar agulla i fil i durant una setmana va treballar sense parar confeccionant el seu vestit nou. Es va esforçar molt, però va valdre la pena perquè la nit de la festa estava acabat. Se’l va posar amb compte i es va mirar al mirall.

– Vaja, que bé que em queda! Són imaginacions meves o estic molt maco?

No, no eren imaginacions seves, ja que quan va aparèixer a la festa, el seu aspecte va causar veritable sensació. Molts animals es van acostar per dir-li que semblava un autèntic galant i les femelles de totes les espècies es van quedar enamorades de la seva elegància. El mussol estava tan orgullós i se sentia tan atractiu, que es va passejar per tot arreu per assegurar-se que el seu aspecte no passava desapercebut per ningú.

Va viure una nit increïble, va xerrar amb tots, va ballar i va menjar deliciosos canapès Feia anys que no s’ho passava tan bé! Però quan la festa estava arribant al final, va començar a angoixar-se. Sabia que s’acostava l’hora de tornar les plomes i li feia moltíssima tristesa. Ara que tenia una roba tan bonica i que seia tan bé havia de desprendre’s d’ella.

Els convidats van començar a marxar a casa seva i va pensar que aviat no quedaria ningú. En un rampell d’egoisme i ingratitud, va decidir que el millor era escapolir-se per la porta del darrere per no haver de tornar les plomes. Va mirar a banda i banda, es va dirigir a la sortida sense cridar l’atenció, i es va internar al bosc.

Poc després, l’orquestra va deixar de tocar i els cambrers van començar a recollir les safates de menjar on només quedaven les molles La festa havia acabat!

Els ocells que havien cedit les plomes tan generosament van buscar el mussol per tot arreu, però no van trigar a adonar-se que s’havia esfumat. Van esperar un parell d’hores que tornés i fins i tot algun va sortir a buscar-lo, però ningú va ser capaç de localitzar-lo, ni tan sols a casa que estava tancada. Del mussol, mai més se’n va saber.

Diu la llegenda que, encara que han passat molts anys, encara avui les aus de Puerto Rico busquen el mussol lladregot per demanar-li que torni les plomes, però el mussol s’amaga molt bé i només surt de nit perquè ningú el vegi ni trobi.