El Peix Irisat

Un conte de Marcus Pfister

Amb aquest conte treballem la importància de compartir.

Lluny en alta mar hi vivia un peix, però no era un peix corrent. Era el peix més bonic de tot l’oceà. El seu vestit d’escates resplendia amb els colors de l’arc de Sant Martí.

Els altres peixos admiraven les seves escates tornassolades, li deien el peix irisat.
– Vine peix Irisat! Vine a jugar amb nosaltres! –

Però el peix irisat passava sempre de llarg, callat i orgullós i feia lluir les seves escates. Un peixet blau el va perseguir nadant
– Peix Irisat, peix Irisat, espera’m! Dóna’m una de les teves escates lluents, són precioses i en tens tantes…
– Que et regali una de les meves escates? Però que t’has pensat! Sóc el peix Irisat. Au va, fuig! Fuig d’aquí! –

Espantat, el peix blau es va allunyar, exaltat va explicar als seus amics el que li havia dit el peix Irisat. A partir d’aquell dia ningú no va voler tenir res a veure amb ell. Li giraven l’esquena quan passava. De què li servia ara al peix Irisat les seves escates lluents? Si ja no les admirava ningú. Ara era el peix més sol de tot l’oceà.

Un dia se’n va queixar a l’estrella de mar. Però si jo sóc molt bonic, si tinc les escates més maques de tot l’oceà, com és que no agrado a ningú? En una cova darrere el banc de coral i viu el pop Octopus, és molt savi, potser ell et podrà ajudar, li va aconsellar l’estrella de mar.

El peix Irisat va trobar la cova, era ben fosca, en prou feines si veia. Però de sobte van aparèixer dos ulls lluents que el miraven.
-T’estava esperant- va fer l’Octopus amb veu fonda.
Les onades m’han explicat la teva història, escolta el meu consell.

Regala a cada peix una de les teves escates lluents, aleshores ja no seràs el peix més bonic de l’oceà, però tornaràs a estar content, molt content. El peix Irisat volia afegir alguna cosa, però Octopus ja havia desaparegut.
El peix Irisat va pensar horroritzat
– Regalar les meves escates? Les meves escates lluents tan boniques? Mai de la vida, mai de la vida, no i no! Com podria ser feliç sense elles?

De sobte va sentir un lleuger cop d’aleta al seu costat, tornava a ser el peix blau. Peix Irisat, si us plau! No siguis dolent! Dóna’m una de les teves escates lluents, una de ben petita. El peix Irisat es va quedar dubtant… una escata lluent ben petitona va pensar que gairebé no la trobaria a faltar.

Amb molta cura el peix Irisat va arrencar-se del vestit l’escata lluent més petita que va trobar.
– Té! Te la regalo, però ara deixem amb pau!
– Moltes gràcies, moltes gràcies, va contestar el peix blau boig d’alegria! Ets molt bo, ets molt bo!
El peix Irisat se sentia molt estrany! Va seguir amb la mirada el peixet blau durant molta estona veient com s’allunyava content tot fent zig-zag dins l’aigua.

El peixet blau no s’ho acabava de creure! Li havia regalat una escata lluent. El peixet blau lliscava com un llamp dins d’aigua amb la seva escata lluent i ple de felicitat. De manera que el peix Irisat es va trobar envoltat d’altres peixos.

Tots volien una escata lluent i vés per on el peix Irisat va repartir les seves escates aquí i allà i cada vegada li feia més il·lusió i se sentia més feliç, era allò que li havia dit el pop Octopus. Com més li brillava l’aigua al seu voltant millor se sentia entre els altres peixos. Finalment, només li va quedar una escata lluent, havia regalat totes les altres i era feliç, feliç com mai no havia estat.

– Vine peix irisat! Vine a jugar amb nosaltres! – van cridar tots els peixos.
– Ja vinc! – Va dir el peix Irisat. I se’n va anar content amb els seus nous amics.

I conte contat, ja s’ha acabat.