En aquest conte descobrim la història d’un tió que, en ser portat a una casa, no entén per què els nens volen picar-lo amb un bastó
El secret de l’arc de Sant Martí
Temps de lectura: 3 minuts
El conte “El secret de l’arc de Sant Martí”, ens recorda que tots som únics i que no hauríem de tenir por de mostrar qui som. És un homenatge a tots aquells que, com l’Àlex, tenen el coratge de mostrar al món la seva veritable identitat i als que molt aviat el tindran.
El conte “El secret de l’arc de Sant Martí”
En un poble petit, enmig de muntanyes i boscos, hi vivia l’Àlex. L’Àlex era com tots els altres, però hi havia una cosa que feia que sentís tristesa. Tenia un secret que no s’atrevia a explicar.
A les nits l’Àlex ho passava molt malament pensant com podia explicar aquell secret. En realitat no volia que fos un secret, però pensava que si l’explicava, la gent del poble no ho entendria i se’n mofarien.
Després de molt rumiar-ho, va decidir que era hora de mostrar-se com realment era, no com els altres pensaven que havia de ser. Va agafar una caixa plena de guixos de colors, va anar a la plaça del poble i va posar-se a dibuixar un gran arc de Sant Martí al cel. Va pintar detalladament totes i cada una de les franges, fent servir tots els colors diferents que hi havia dins la caixa. A poc a poc la gent del poble encuriosida es va anar acostant.
El vermell representava la vida, el taronja la salut, el groc la llum del sol, el verd la naturalesa, el blau la serenitat i el lila l’esperit. I a banda hi havia molts altres colors.
La primera reacció va ser de sorpresa. Al principi, no sabien ben bé què dir. L’Àlex no hi donava importància i continuava dibuixant aquell bonic Arc de Sant Martí. Després d’una estona, es va girar i va veure que tothom qui estava al seu voltant somreia. Alguns fins i tot van agafar un dels guixos de colors i també es van posar a pintar. Els habitants del poble van comprendre que l’Àlex i els altres, estaven mostrant una part seva que ningú havia vist abans, però que feia temps que portaven per dins. A partir d’aquell dia van poder-se sentir més lliures per ser qui realment se sentien, i la gent del poble va aprendre a acceptar i valorar la diversitat.
Un conte original de contesencatala.com
Deixa un comentari
Deixa un comentari
El fons una mica complicat per una criatura. Ells precisament accepten sensa cap problema, és quan wns fem grans que construim les parets fetes de maons de prejudici.
Justa la fusta!
Haber el cuento esta bien pero realmente no dice nada claro.Un niño no entiende de qué va el cuento.
Hola, Mary. Gràcies per comentar. Volia ser un conte metafòric i potser ens hem passat! Ho tindrem en compte en els pròxims contes. De tot s’aprèn 🙂